El XXXV Congrés Eucarístic Internacional va tenir lloc a Barcelona el 1952 durant el Pontificat de Pius XII i va ser el primer Congrés després de la segona guerra mundial mentre que aquí hi havia la dictadura de Franco. Al dictador li va anar bé, doncs el Congrés va tenir una ressonància mundial i va servir per mostrar al mon que el país era “pròsper i amb llibertat”. I no es va fer a Madrid que era el normal, perquè ja s’havia fet el mateix a la capital el 1911.
De fet va ésser un èxit rotund, va ser una festa per donar culte a l’Eucaristia i tota l’Església mundial va estar present a Barcelona, com mostra els 77 països participants, els 300.000 congressistes, entre ells 12 cardenals bisbes i abats i 15.000 sacerdots i religiosos. Es van ordenar 820 preveres a l’Estadi de Montjuic i diuen que va ser la més multitudinària de la història. El Papa no hi va assistir però va enviar un missatge radiofònic i va delegar la seva presència al cardenal Tedeschini d’un gran prestigi dins l’Església. També, com no, el Generalíssim Franco i es deia que a l’acte de clausura hi varen participar 1.500.000 persones.
Va durar 6 dies –del 27 maig a l’ 1 de juny- i es van fer innombrables actes litúrgics tan a la Catedral com a Sta. Maria del Mar, així com al Palau de la Música, es va passar la comunió als malalts dels hospitals etc. A la plaça de Pius XXII (a la diagonal) es va fer l’acte de clausura amb un altar gegantesc on hi havia una plataforma rodona i una creu espectacular i va tancar l’acte el missatge del Sant Pare.
A tots els pobles de Catalunya es van organitzar viatges per assistir a la clausura, i a l’Ametlla s’hi va anar amb el camió de la fàbrica adaptat per la ocasió, i com a curiositat cal dir que va corre el rumor que els “maquis” preparaven un atemptat, i això va fer que la gent estigués un xic atemorida, car les forces de seguretat del règim ja es van cuidar dies abans, d’empresonar tota la gent mig sospitosa o amb antecedents d’omplir a vessar les presons durant aquests dies.
A l’Ametlla vam poder viure una mica el tràfec d’autoritats eclesiàstiques d’aquells dies, ja que els “amos” de la fàbrica don Mateu i don Josep Serra van acollir a casa seva de Barcelona un arquebisbe que es deia Ayub i era de ritus maronita del Líban, i l’Abat Mitrat Luis Yagüe cistercenc. Recordem que el maronita va dir una missa a l’església que no s’assemblava gens amb les nostres, i molt especialment els cants, i que també van visitar la fàbrica.
Se’ns va ensenyar a tot el poble l’himne del Congrés en castellà i pocs dies abans de la inauguració ens varen canviar la lletra, que era la mateixa però en català i van dir-nos que havien donat permís per cantar en el idioma que voldríem. La lletra deia així : De genolls oh Senyor prop del sagrari que guarda ço que resta d’amor i d’unitat. Venim portant les flors que prou voldríem que Vos ens transmutéssiu amb fruits de Veritat. CRIST EN TOTES LES ÀNIMES I ENTRE ELS POBLES LA PAU.
Va ser un acte amés un xic propagandístic i polític per demostrar al món que Espanya era un país “normal”.
Enric Escudé