Paisatges de Vinya
Els antics grecs van introduir el cultiu de la vinya a Catalunya i els romans el van estendre. Al segle XIV, el conreu de la vinya i la vinificació ja tenien una presència i importància primordial al Baix Berguedà i al Bages. Fins fa ben poc la producció de vi estava destinada en gran part al consum propi, ja que anys enrere i en segons quines condicions, l’aigua podia transmetre malalties. El vi, en canvi, era una beguda segura i un bon complement alimentari. La seva comercialització a mercats de pobles i ciutats també va ser molt rellevant. Aquesta societat rural, fonamentada en gran mesura al voltant de la vinya des de l’Edat Mitjana, va patir un cop demolidor a finals del segle XIX quan la fil·loxera, un insecte paràsit provinent de l’Amèrica del Nord, va arribar a Catalunya i va anar arrasant progressivament tots els ceps, matant les seves fulles i arrels. Així va ser com tot un món dedicat des d’antic a la producció de vi va començar a desaparèixer. Feixes, tines, barraques i masos van ser abandonats i, amb el pas del temps, van ser devorats pel bosc de pi. Tant és així que a la dècada de 1980 poc era el conreu de vinya que encara existia a la zona. Avui dia, només queden les restes d’aquell passat tan recent com mil·lenari. En l’actualitat, diverses iniciatives empresarials fan un esforç de recuperació per tal de tornar la vinya al territori, com és el cas de les Vinyes de Cal Music i les Vinyes de Navarons, entre d’altres. A les de Navarons s’hi troba el celler Vinyes d’Emprenta, finca a través de la que fem part del recorregut de la caminada.

PI 1: Forn d’oli de ginebre
Construcció de planta circular amb una canal que acabava en un recipient. Tot de petites dimensions i picat a la roca mare. La part circular es cobria amb pedres en forma de cúpula i, a dins, es cremaven soques i troncs de ginebre. El fum sortia per la canal, coberta amb fang, i el líquid que es condensava al final es recollia en el recipient. Aquesta resina resultant de la combustió de la fusta és l’oli de ginebre, que s’utilitzava per a la prevenció i cura de malalties a la pell i paràsits intestinals dels animals. En ocasions, també el feien servir les persones per atenuar el dolor muscular i eliminar els polls.

PI 3, 7 i 9: Barraques de pedra seca
Molt sovint, els camps de cultiu quedaven lluny de casa i, per això, els pagesos van aixecar construccions de pedra en diferents punts de les feixes conreades, per tal de tenir aixopluc els dies de pluja, fer foc i tenir on guardar els estris del camp, el menjar, l’aigua i, fins i tot, algun animal. D’aquestes edificacions, a tall de refugi, se’n diuen “barraques de pedra seca”, ja que per a la seva edificació no s’utilitzava cap mena d’argamassa, sinó que es feia servir un sistema de construcció artesanal que consistia en apilar pedra sobre pedra amb tal tècnica i precisió que la barraca aguantés perfectament dreta i resistent. N’hi ha de diferents proporcions, tipus de coberta i forma de la planta, i les mides del seu interior poden anar d’1,50 a 3,50 m d’amplada i d’1,70 a 4 m d’alçada. També reben el nom de ‘barraques de vinya’ doncs es troben majoritàriament en zones de tradició vitícola. Durant l’itinerari en veurem de prop una en peu (punt 3) i la resta en ruïnes. La casa de La Barraca (punt 9), que era un habitatge i on encara es pot apreciar la zona de la llar de foc, està feta també amb la tècnica de la construcció en pedra seca.

PI 2,10 i 13 : Tines
Els pagesos elaboraven el vi a la mateixa vinya per tal d’evitar el desplaçament. Per fer-ho, excavaven tines, que eren dipòsits cilíndrics picats a mà a la roca mare. El sistema consistia principalment en dos dipòsits connectats l’un amb l’altre per un conducte foradat sota la pedra. El més petit, situat a una alçada superior,
era el ‘follador’, on es trepitjava el raïm. El most sortint queia a la tina de sota, més gran i fonda, on es produïa la fermentació. Un cop enllestit el vi, es feia sortir per decantació a través d’un forat situat en la part inferior de la tina i conegut com a ‘boixa’. Al sud del Berguedà i nord del Bages, la geologia és perfecta per a portar a terme aquest sistema, ja que s’hi troben enormes blocs de roca sorrenca, un tipus de mineral molt abundant a la zona i fàcil de treballar. Aquestes tines excavades a la roca es tapaven amb taulons de fusta i són d’origen medieval (punt 13, aquesta no té ‘follador’) i les que presenten les parets amb rajol tenien cobertes fetes d’obra (punt I0) i són d’època contemporània. Algunes tines eren protegides per edificacions de pedra seca construïdes a sobre, com les dues que s’aprecien a una certa distància del nostre itinerari (punt 2).

PI 4: Murs de pedra seca
Aquests murs formen els ‘marges’. Són graons construïts amb la tècnica tradicional de la pedra seca i tenien la funció de separar dues feixes de diferent nivell per tal d’evitar esllavissades del terreny. Dels seus constructors especialitzats se’n deien ‘margers’. A Catalunya hi ha gran quantitat de barraques, però de marges encara n’hi ha molts més, ja que és el tipus de construcció de pedra seca més abundant. Les seves mides habituals van d’1 a 2 metres d’alçada, però s’han arribat a trobar marges d’una alçada de fins a 5 metres. La tècnica de la pedra seca té el seu origen al neolític i les primeres construccions es van fer a l’Orient Mitjà. A Catalunya es va començar a fer servir cap al segle VI aC i va arribar al seu màxim esplendor al segle XVIII. Els Països Catalans aglutinen la quantitat més gran de construccions de pedra seca de la península Ibèrica.

PI 7 i 10: Dipòsits de sulfat
En aquests dipòsits es preparava un fungicida i bactericida que duia el nom de Brou Bordelès, pel seu origen a la regió de Bordeus, i consistia a barrejar sulfat de coure amb aigua i cal, per a protegir les vinyes de possibles  malalties. Hi havia dipòsits molt antics, picats a la roca (punt 10) i d’altres més moderns fets de maó (punt 7). Es troben sempre al costat de les cases i barraques, on es guardaven els materials i les eines.

PI 12: Bòbila
Forn dedicat a la fabricació artesanal de maons, rajols i teules. Aprofita el desnivell del terreny per a poder accedir fàcilment a la cambra de cocció situada a la part superior, anomenada ‘canó’, i a la part inferior, on es troba la cambra de combustió coneguda com a ‘olla’ o ‘fogaina’. Segons els Mapes de Patrimoni Cultural de la Diputació de Barcelona, el procés d’elaboració consistia en: “seleccionar la terra ideal, arrencar-la, esterrossar- la i garbellar-la; abocar-la en una bassa i fer-ne fang (“parar bassada”); remenar i picar el fang (“gruar”); emmotllar el fang per peces a l’era; picar i “esbarbar” les peces per polir-les; alçar-les i apuntalar les unes contra les altres per acabar d’assecar-les (“reixar”); i coure les peces al forn”. Les bòbiles es construïen a indrets on abundava l’argila, el material que feien servir per a crear les peces. És possible que la Bauma de les Mules (punt 11) hagués estat formada en gran part degut a l’extracció d’argila destinada a la bòbila, creant així la cova que avui coneixem i que va servir també temps enrere com a refugi del bestiar.

Natxo Oñatibia