Quan la vida s’enfila fins a certa edat, moltes vegades ens recorda els fets més destacats que el temps ens ha regalat, però també els més amargs que voldríem apartar per sempre, però la història de cada persona al llarg dels anys és un camí sense tornada.

Ja som a l’edat que en diuen d’alt risc i per més que ens protegim ens arriben patacades a tort i dret. Estem en una situació que ja és difícil posar-te els mitjons i fer sortir el peu al final dels pantalons, com també botonar-te les camises quan els dits de la ma es tornen mandrosos i pitjor encara quan necessites un recanvi pel desgast d’alguna articulació. Al final decideixes posar-te uns audis per millorar l’oïda però continues preguntant: què dius? El caminar es fa feixuc i es perd la seguretat, per això busquem un company més segur per moure’ns fins a la cantonada: el bastó, que també és insígnia d’autoritat: Moisès ja l’utilitzava per alliberar els israelites d’Egipte. Actualment, a l’Ametlla hi ha al voltant de 8 persones amb norantena, curiosament la majoria són del carrer Sant Jaume, el carrer més fred de l’Ametlla amb l’ajuda del canal que passa tocant les cases i amb el neguit del veïns per la falta del manteniment dels propietaris actuals.

Per tancar aquest escrit em venen a la memòria les persones de l’Ametlla que en el seu moment eren centenàries.

Crònica veïnal