L’any 1875, a l’Ametlla encara faltava construir bona part dels carrers. Per contra, ja hi havia el col·legi pels nens i el mestre n’era en mossèn Manuel Canal.
Fou l’any 1884 quan el matrimoni Casulleras d’Avià vingué a l’Ametlla per fer-se càrrec del col·legi. El senyor Antoni pels nens i la senyora Victòria per les nenes, a l’Aspirantat. Tres anys més tard el dia 7 de juliol, quan marxà la família Casulleras, entraren cinc monges Dominiques per ensenyar a les nenes. S’instal·laren al pis que ocupaven els Casulleras, a l’espera que s’acabessin les obres del col·legi i el convent.

Durant els anys de la postguerra, les monges destinades a l’Ametlla eren unes dotze per tal de cobrir les diferents tasques del convent. Hi havia la superiora, les mestres, la cuinera, la responsable de “Ca Les Noies”, la recepcionista… La vida al convent era molt reservada. Aleshores, però, feia l’efecte que estaven ben organitzades i que tenien els vots d’obediència ben apresos perquè, per voluntat pròpia, acceptaren incorporar-se a l’orde de les Dominiques.
Era curiós veure les monges sortir del convent en fila, vestides amb aquell mantell negre, per assistir a la missa de l’església. S’asseien en els bancs reservats que tenien sota la bonica trona de pedra (picada per l’avi Gili) i, davant seu, totes les nenes del col·legi.

Durant els millors anys, les monges podien disposar de la tartana de la fàbrica per reunir-se amb la comunitat del mateix orde de Cal Vidal. Per fer aquest servei, el “tartaner” es posava la roba preestablerta i espardenyes netes.

Al col·legi de les nenes, els nens hi podien anar fins als set anys. És per això que al terrat del col·legi hi havia dos lavabos, un pels nens, i l’altre per les nenes. Si teníem necessitat, demanàvem a l’”hermana” permís per anar al “excusado” i ella ens donava una placa d’uns 4 cm amb una anella per penjar-la a la balda de la porta, indicant que estava ocupat. Era un sistema per suprimir els passadors i assegurar que ningú es tanqués a dins del lavabo.
Amb el temps, les monges van canviar el model d’hàbit que portaven per vestir més casual, si ho desitjaven. Les que tenien més caràcter es relacionaven tot sovint amb els veïns i els pares dels alumnes, que valoraven positivament el seu treball i la cura dels més petits que podien començar a anar a la guarderia un cop caminaven.

Tinc el record de la germana Juana, que sempre cuidava els infants de diferents generacions. Quan la destinaren a un altre lloc, va insistir que volia tornar a l’Ametlla. Al final, ho aconseguí i s’hi va quedar fins el dia de la seva mort.

Àngel Vilà