A causa de les obres, tenia la casa potes enlaire. M’havien dit que era una obra menor i que, en dues setmanes, estaria llest. Creu-t’ho! Ja feia un mes que durava i seguia sense aigua, i amb aquella calor…!

   Vaig sortir a la placeta per refrescar-me a la font. L’aigua sortia calenta, però tenia tanta set i estava tan coberta de pols, que vaig beure i em vaig rentar la cara.  

   Ella ho va veure. Va pujar les escales cap a casa seva i, de seguida, les va tornar a baixar. Aquesta vegada es va apropar, somrient, i em va oferir una ampolla d’aigua fresca i un got. Quan somriu, no només somriu amb els llavis, somriu amb tota la cara: els ulls blaus se li omplen de llum i se li fa un clotet a la galta.

   Aquest va ser el primer àngel que vaig conèixer a l’Ametlla. Després, n’he conegut d’altres. L’àngel que em deixa una bossa amb carbassons i albergínies de l’hort; l’àngel que m’acompanya i carrega les garrafes d’aigua; l’àngel que em dóna conversa quan tinc un dia trist; l’àngel que em recull un paquet o el que em rega les plantes quan no hi sóc…

   Jo en conec uns quants, d’àngels. Si voleu, us els presentaré un altre dia.

 La noia que viu a Cal Ventura