Actualment tenim estius de molta calor, i a la majoria de persones els afecta moltíssim quan som en els pics dels 40º, fet que ens obliga a prendre precaucions per suportar la temperatura extrema. Segons Picó, l’any passat va ser l’any amb més insolació a Catalunya, marcat pels rècords de calor des de que hi ha dades. Antigament, els estius que no eren tan calorosos abundaven una bona varietat d’ocells, i moltes famílies tenien el costum de tenir un ocell cantor a casa per sentir com refilava els seus cants a la perfecció. Els ocells més apreciats eren la cadernera, el pinsà i el passerell. Recordem també el simpàtic puput voltant sempre per les teulades repetint la seva cantarella al compàs del moviment del cap durant el silenci de les migdiades. Qui no recorda als vespres aquella invasió de pardals aixoplugant-se en els arbres plataners fent un gran xivarri per trobar lloc per a dormir fins que tots tenien el seu espai reservat.
L’ombra dels grans plataners de les places i carrers era una bona ajuda per reduir l’escalfament del terra, la plaça del mercat tenia un sistema de rec subterrani connectat a tots els arbres. Durant l’estiu en els dies de més calor, dues persones de l’empresa amb una potent mànega passaven per tots els carrers a remullar el terra, perseguits per la canalla cantant “la manguera curta no arriba…”
   La millor aigua fresca de les quatre fonts que tenia l’Ametlla era la font de la placeta, segurament perquè venia més directa del pou. Pels veïns que en aquell temps no disposàvem de nevera, l’aigua de la placeta era la més apreciada durant l’estiu i aquells típics càntirs de Verdú de color cendra sovint anaven a la font a omplir-se d’aigua. Al vespre, els posaven a “dormir” a la finestra per a conservar la frescor de la nit.
   Alguns veïns tenien el costum de preparar el beure a la mateixa font abans de l’àpat, a l’ampolla de litre plena d’aigua hi tiraven un sobre de “litines” que es dissolia ràpidament agafant un pic fustos tirant a “Vichy”. Aquest sistema de beguda barata tenia prou èxit. Segons els llibres, el “liti” és un metall d’un blanc argentat, tou i el més lleuger de tots. “Molt de gust”.

Àngel Vilà