L’última setmana del mes d’agost, coincidint més o menys amb la Festa Major de Navàs, les cigonyes feien una parada a l’Ametlla de Merola. Era un espectacle magnífic veure com desenes de cigonyes sobrevolaven la colònia en un vol ras fins trobar un bon recer on passar la nit. Algunes, les més valentes, escollien les faroles de l’aparcament, les xemeneies o la teulada de l’església. Però la majoria s’aplegaven en els arbres més alts del bosquet. Considerades aus de bon auguri, amb la seva visita tot l’entorn s’omplia de xivarri i alegria. Arraulides damunt les branques, semblava que els arbres haguessin florit i, aquella nit, tots els ametllans dormíem tranquils. A primer trenc d’alba, les cigonyes reprenien el seu viatge de retorn al sud. I no tornaven fins a l’any següent.
Per segon any consecutiu, les cigonyes no s’han aturat a l’Ametlla. Serà perquè els arbres més bells del bosquet van ser talats? O potser serà perquè ara, a l’Ametlla, hi viuen uns quants voltors? Com que estan vinculats amb la mort, se’ls considera aus de mal auguri. De fet, els voltors no cacen mai les seves preses: s’alimenten de carronya, de cadàvers.
L’Ametlla de Merola és un poble tranquil on no passa mai res. A les tardes d’estiu fa tanta calor que els carrers estan deserts. Algunes cases tancades tot l’any, ara són obertes i tenen roba estesa. Per contra, alguns dels ametllans que viuen tot l’any aquí, aprofiten per fer una escapadeta a Andorra o a la Cerdanya, tot i que hi ha qui prefereix fer uns dies de platja. Altres reben la visita de parents i amics, i organitzen sopars a la fresca. Aquestes mogudetes i el bar-alternatiu són de les poques distraccions estiuenques.
Per això crida l’atenció que, durant tres dies seguits, el silenci dels carrers ha estat trencat per crits, insults, amenaces de mort i baralles en el més pur estil barribajero, amb matxets i estaques, utilitzant una barbacoa com a bala de catapulta que es dispara i esclata contra el cap del contrincant, que acaba dins una ambulància i a l’hospital. El conflicte fa mesos que dura però la violència ha pujat tant de to que els veïns, esverats, han sortit al carrer. No se sap què és pitjor, si la por que causa la presència de grups ”amics” que es barallen i s’amenacen en el camp de batalla dels nostres carrers o l’horror de constatar que aquests paios gaudeixen d’impunitat per culpa d’unes lleis que protegeixen els delinqüents, i no els ciutadans.
Enguany, les cigonyes no s’han aturat a l’Ametlla. Vindran l’any vinent?
Depèn de nosaltres. Depèn de si acceptem que vinguin aus de mal auguri i ens arraulim espantats (o indiferents) a dins de casa mentre veiem com els voltors fan el darrer vol en cercle abans de baixar i menjar-se algun cadàver.
La noia que viu a Cal Ventura