Des de sempre, hem vist persones interessades en ser propietaris d’un gos, per ser un animal molt intel·ligent i fidel al seu amo. A l’hora de comprar un gos, la gran varietat de races i preus és molt important, ja sigui de companyia, per caçar o per sortir a fer un volt. Alguns són adients com a socorristes o com a guies per a persones cegues, tots ells de gran ajuda per a la humanitat. Actualment, les persones que compren o adopten un gos tenen l’obligació d’acceptar les normes actuals d’identificació, seguretat i sanitat. Antigament, el control sanitari i vacunació era feina del veterinari de Puig-reig, el Sr. Turón, que tenia la consulta en els bancs de pedra de la Miranda. El dia que tocava fer aquest servei sanitari, al acostar-se els gossos ja ensumaven el mal moment que els hi esperava i es formava una gran cridòria de protestes. Llavors, els gossos de l’Ametlla tenien tota la llibertat de córrer pels carrers sense control i entraven i sortien de casa quan volien, sense descuidar-se l’hora de l’àpat per menjar els sobrants de la taula. De la nostra joventut recordo alguns dels gossos més populars pel seu caràcter. El Pigat era un gos molt cridaner per saludar les persones, sempre amb el seu amo el carter Onofre. El Carrillo les aguantava totes per ser el gos de la canalla. El Xiclin, petit gosset cama curt amb un picarol al coll per ser un presumit, sempre darrere el seu amo, el Ramon Torner. El Blaki, un gos distingit, molt polit, només sortia de la farmàcia en companyia de l’amo o de la filla, molt fina i educada, tractada amb cortesia pels noiets de l’Ametlla.
Els gossos de pagès també són molt necessaris per les diferents feines de la casa, sigui la vigilància, la caça, guardar el bestiar… Una persona que va viure la seva infantessa a pagès recorda molt bé el seu gos Tom, molt obedient amb les feines que li tocava fer: Quan jo anava a l’escola del poble, molts dies li manaven que vingués a buscar-me, i el Tom obeia molt content, ja el trobava al sortir de l’escola que m’esperava per tornar junts a casa, que hi teníem una hora, però amb la companyia del gos, el camí era més distret, tot jugant i saltant enmig d’aquells boscos.
No fa gaires dies, caminant pel camí de la resclosa, trobo una persona molt coneguda i li pregunto si ve de pescar, i em diu: “No; saps que he perdut el gos?”, coi i que faràs ara, li pregunto. “Bé, suposo que tard o d’hora vindrà, però si els municipals el troben anant sol, em posaran 100€ de multa, ja estic avisat i advertit”, si que sap greu, li dic. Llavors, em diu: “El gos que tenia abans era diferent, era molt nerviós. Coneixies al Pate de Navàs que treballava a cal Riera? Portava cada dia el diari al director de la fàbrica, i un dia, al sortir de la llibreria amb el diari, el meu gos li plantà cara tot lladrant i ell tot enfadat agafa el diari per donar-li un truc, però el gos més llest, li agafa el diari i el fa trossos…”. “Mira, ara surt el gos per allà d’alt, no veus quina mandra porta? Per fi arriba el gos menys mal, ja em feia patir. Ara sí que el lligaré per tornar a casa amb seguretat.” Molt bé company, que acabis de tenir un bon dia.

Àngel Vilà