Quan vaig venir a viure a l’Ametlla de Merola, la reina de la placeta era la Montserrat. Quan feia bons temps, a mig matí o a mitja tarda, sortia a prendre el solet. Asseguda al banc, de seguida et convidava a una estona de conversa. Era un goig escoltar-la, ¡tenia el cap tan clar! Recordava amb precisió un munt de noms, persones, fets i detalls dels seus cent anys de vida dels quals, gairebé la meitat, havien transcorregut a la colònia. La Montserrat tenia bon caràcter. El que més il·lusió li feia era arribar als cent anys: aquell dia de gener van fer festa grossa i la casa es va omplir de rams de flors i de visites. Què més es pot desitjar quan ja ho has viscut tot i has tingut una vida tan plena? Ella només es posava trista quan parlava de la mort dels fills i, els darrers mesos, de la mort dels germans. Tenia un àlbum amb fotografies dels finats; el mirava sovint; i quan el pes dels morts va ser més gran que el dels vius que li quedaven, la Montserrat es va anar apagant i, sense fer soroll, es va morir.
   Corpresos per la seva absència, els veïns vam guardar el seu dol. Silenci a la placeta les llargues hores del matí. Silenci a la placeta les caloroses hores de la tarda. Silenci durant molts mesos. L’hem trobat tant a faltar!
   Però la vida continua. Avui la placeta té un nou protagonista. Es diu Biorn i encara que té poc més d’un any i mig, ja apunta maneres: recent nascut i amb una setmana de vida, va fer de nen Jesús al portal del dia de Reis. D’aleshores ençà, l’hem vist créixer, gatejar i aprendre a caminar. La seva descoberta del món ens té a tots ben entretinguts. A la placeta, tot és tan interessant! El Biorn juga amb les pedres dels testos i amb les fulles caigudes dels nesprers. Aquest estiu, el seu nou descobriment han estat les regadores: a dins sempre hi queda un culet d’aigua i, si hi posa la mà, els dits surten mullats i, si aconsegueix donar-li la volta, cauen gotes d’aigua a terra. És un joc tan divertit!
   Jo, distretament, l’observo i m’alegro molt de què a la placeta hi torni a haver vida i soroll. I sabeu què penso? Que si des d’allà on sigui la Montserrat mira a la placeta i veu com juga el Biorn, segur, segur, segur que estarà contenta!

La noia que viu a Cal Ventura