El desembre del 1870, Joan Alsina cedeix a Mateo Serra un terreny mig vinya mig erm mitjançant un pagament anual, per a construir una fàbrica de filat i teixits on és ara l’Ametlla de Merola. De bon principi, es pot veure que Mateo Serra vol protegir la seva fàbrica i colònia edificant muralles i tancant les entrades amb portals, per seguretat i control dels seus treballadors, tal com es feia antigament. L’any 1881, mort en Mateo Serra , seran els seus fills Antoni i Jaume els nous dirigents per continuar amb la construcció de la fàbrica i la colònia amb el mateix criteri del pare: tancar la colònia i la fàbrica amb tres entrades. El portal anomenat de ferro estava situat a l’entrada de la plaça del teatre venint de la baixada del cafè i donava accés a la fàbrica, que el sereno tancava cada nit.
   La gran muralla tancava la fàbrica des de la cantonada de l’escenari, abans col·legi de nens, fins a tocar el riu. L’entrada principal i el carrer Montserrat tenien els portals de fusta, que es van treure durant la guerra. Una vegada acabada la guerra, al carrer Montserrat es va tornar a posar el portal, però seguint el model de les baranes de protecció del canal de manera que entre les baranes i el portal, l’entrada al carrer quedava tancada. A més dels tres principals portals d’entrada a la colònia, n’hi havia 5 més d’interiors, entre la fàbrica i la colònia, cadascú amb el seu nom. El portal de la botiga situat a la plaça del teatre al costat del frontó; el de l’entrada a la fàbrica per als treballadors per la plaça de l’església; el de l’entrada principal a la fàbrica des de la plaça del cafè per al transport, i el del final del carrer vell que li dèiem el portal de la Sió, perquè en l’últim pis del carrer vivia la Sió de ca l’amo, que tenia cura de la torre de l’amo i podia entrar i sortir per aquest portal. Després de la guerra la clausura dels portals va provocar alguns canvis. A l’entrada principal, en lloc de portal, es va idear un piló de fusta rodó d’uns 80 cm d’alçada en el centre del carrer, que es podia treure i posar per als carruatges autoritzats, aquest lloc s’anomenava “Fora el portal”. Durant uns anys, a cada banda de l’entrada cridaven l’atenció uns salvavides en els quals posava: “Respétame que puedo salvarte”.
   A l’entrada de “fora el portal” hi havia una petita caseta adossada a la paret del carrer de la plaça del mercat, era el lloc de guàrdia dels vigilants de dia i de nit, per controlar les entrades i les sortides. Aquesta petita “casilla”, tal com l’anomenaven, estava equipada amb un fogonet elèctric, un banc de fusta davant la finestreta, un cartell gran per posar el resultat de la loteria nacional de cada setmana, amb molt d’interès per la concurrència, i un penjador per a la roba, junt amb les xurriaques, que era l’arma del vigilant per fer-se respectar per si venien persones amb ganes de fer soroll, i també per a la canalla quan saltaven els pilons de sorra quan feien obres, de seguida teníem les xurriaques que ens perseguien, però com que anàvem prou lleugers era difícil atrapar-nos. Aquest vigilant també tenia l’obligació d’escombrar les places que donaven molta feina quan era època de caure les fulles dels plataners. Llavors els carrers els escombraven els mateixos veïns. Tota la canalla sabien prou bé que a la més petita, ens podia caure una plantofada. Tant al carrer com al col·legi, per contra, nosaltres ens sentien satisfets quan podíem burlar la vigilància en llocs que teníem prohibits. Aquell sistema de posar ordre amb les xurriaques a les mans es va diluir un temps amb motiu de l’arribada del nou mestre Antoni Figueras, l’any 1946. El seu mètode d’ensenyament consistia en suprimir els càstigs pel diàleg i premiar els més treballadors en les diferents àrees que ell mateix va crear amb el nostre interès. Això va ser un revulsiu per concentrar-nos més en les noves directrius del mestre. L’any 1990, el mestre Antoni Figueras va tornar de visita a l’Ametlla i els seus 15 alumnes d’aquell curs ens trobarem tots per oferir-li un petit homenatge com agraïment pel seu intens treball a l’escola dels nens de l’Ametlla de Merola.

Àngel Vilà