Amb motiu dels 120 anys del local Esplai

• 1902 – Inauguració del teatre nou, al mateix lloc de l’actual. El primitiu teatre-Cafè era en el local de la biblioteca.
• 1907 – amb una màquina que funcionava amb l’impuls d’una maneta ja es projectaven pel·lícules i les imatges es movien a voluntat de l’operador
• 1935 – Es compra un projector Zeiss Ikon Ernon IV per imatge i so.
• 1945 – Es fa l’ampliació del local i condicionament de l’escenari. La llargada del local és de 38 m. Per 11 d’amplada i 7 d’alçada i un aforament de 619 butaques. El pressupost va ser de 195.000 pessetes.
• 1955 – El 12 de gener es fa la inauguració del cinemascop amb molta expectació per tota la comarca. 
• 1969 – El 14 d’abril Manufactures Soldevila notifica a cine Esplai que dona per acabada l’activitat de compartir les pel·lícules el mateix any, degut a la poca assistència a les projeccions.
• 1969 – El 12 d’octubre es signa un contracte d’arrendament del cine Esplai amb Eriberto Gubianes. El preu de l’entrada era de 15 pessetes. El lloguer del local era de 15.000 pessetes per l’any 1970 i de 25.000 pessetes/any del 1971 a 1974.
• 1970 – l’1 de maig l’Associació Cultural Esplai es fa càrrec del cinema. Serra Feliu S. A. entrega el local a títol simbòlic
• 1978 – El 3 de juny amb motiu del centenari dels Pastorets es projecten 12 hores de cinema.
• 1985 – El 29 de setembre l’Associació Cultural Esplai decideix tancar el cinema i donar per acabada aquesta activitat degut al dèficit acumulat en els darrers anys.

Retalls de la memòria del Cine Esplai

Després de la guerra civil, els amos tornaven a recuperar la fàbrica, després de tres anys requisada, torna la normalitat a l’Ametlla. Una de les coses més esperades pels veïns eren les sessions de cinema.

Els nostres amos, piadosos com eren, van creure necessari  que les pel·lícules que projectàvem cada setmana havien de ser revisades i censurades pel capellà. Per tant, el maquinista del cinema que era Ramon Gubianes, molt bon manyà,  els divendres a la tarda sortia de la feina per projectar les dues pel·lícules junt amb el capellà, i retallaven escenes que valorava “pujades de to”, i així cada setmana. Una vegada revisades les pel·lícules, el Ramon tornava a la feina. Els companys ja l’esperaven per demanar-li si es veuria alguna cosa “interessant” i amb tota normalitat contestava: “Regateres” que volia dir escots molt oberts en els vestits femenins de les dones. Quan es retira el Ramon, el substituí un altre Ramon, el Solà, bon electricista i molt interessat en la cultura. Cap els anys seixanta es suprimí la censura, que segons el capellà, li van treure un pes de sobre, perquè ho feia per força.  La canalla només podia entrar al cine si la pel·lícula era “Apta”.

Durant els millors anys el cinema tenia una plantilla de sis treballadors, entre taquilla, porter, acomodadors, maquinista. Duran uns anys els acomodadors vestien uniforme de color oliva, la seva feina consistia en guardar ordre a la sala , si algú tenia ganes de gresca, i acompanyar les persones  a la butaca que les corresponia. Curiosament algunes persones seguien el desenllaç de la pel·lícula amb tanta intensitat que s’expressaven en veu alta: ”ara el matarà”.

Per a millorar les sessions de cine, en Torres, va inventar un aparell per canviar els rotllos de la màquina sense parar i amb una sola màquina. Va ser una gran millora que es va patentar per aplicar-se en altres sales.

Àngel Vilà