Quan arriba el bon temps, a l’Ametlla ens agrada seure al carrer havent sopat. La participació dels veïns depèn molt del termòmetre: com més puja la temperatura, més gent baixa a fora buscant la fresca. Hi ha racons de la colònia on es formen petits grups amb contertulians regulars.  Un d’aquests petits grups s’asseu al peu de les escales, al final del carrer de sant Jaume. D’entrada vaig pensar: vaja, quina gaita, justament sota la meva finestra! Però les veus eren suaus, en un to ponderat. No era xerrameca, sinó conversa, que significa “ amb vers”, és a dir, compartir la paraula en torns que segueixen un cert intercanvi: mentre un parla, l’altre escolta i, després, respon o deriva la conversa cap a un altre tema, sense pressa, cap a on la conversa vagi amb naturalitat.

   Em va emocionar saber que eren pare i fill. Jo mai no vaig fer-ho, això, jo mai vaig asseure’m amb el meu pare a la fresca per conversar. Mai. Ell sempre estava treballant i jo estava massa ocupada amb les meves coses. En aquells anys, jo encara no sabia què és, de veritat, important a la vida. I ara em trobo que ja no puc desfer el camí i ja no podré saber què opinava el meu pare d’això i d’allò altre. 

   Crec que és un regal i un privilegi tenir un pare savi amb qui tenir llargues converses a les nits d’estiu. Ara, quan sento que treuen les cadires i escolto la remor suau de les seves converses, m’adormo de seguida. Ells dos són els guardians del meu son.

La noia que viu a Cal Ventura