Aquesta primavera hem gaudit d’un seguit d’activitats que ens han permès aprendre a  reconèixer la vegetació de l’entorn i la història de l’Ametlla de Merola.

   D’una banda, per sant Jordi es va presentar el llibre Entre sirenes i campanes, que recull la història de la parròquia i també les festes, costums i tradicions de la seva gent.  La lectura de les seves pàgines ens permet comprendre  com d’un projecte industrial en va sorgir un model de poble molt peculiar. La gent de la contrada ho diu: els ametllans són molt especials… Sabeu per què? Jo que he vingut de fora us vull dir què teniu que els veïns d’altres pobles ja no tenen, perquè ho han deixat perdre: els ametllans teniu arrels.

   Viure en un poble petit permet que tothom es conegui i se saludi pel carrer. No és només saber el nom i cognom de cadascú: és conèixer de quina casa i família ets; quina feina fas o has fet a dins i a fora de la fàbrica; quin és el teu tarannà: tothom coneix les teves virtuts i les teves misèries. És compartir records, bons i dolents, tradicions culturals, dificultats, haver estat durant anys companys de treball i també haver rigut i compartit estones de lleure.

   Haver nascut i crescut envoltat pels mateixos veïns vol dir que els amics i companys de joc eren altres nens que vivien a prop de casa. Entre els nens, l’amistat sorgia de manera natural. Aquests nens eren els fills dels veïns que, al seu torn, eren els amics dels pares. Perquè els pares i els pares dels veïns havien crescut junts i també havien estat companys de joc i, més endavant, companys de feina. En aquest context, tots els veïns es preocupaven per tots els infants de la colònia, en sabien els noms de tots, descobrien els tics i trets heretats dels seus respectius llinatges i es donaven un cop de mà, quan feia falta, deixant de costat diferències, conveniències i interessos . Compartien celebracions i encara ara els dies de festa es treuen les taules al carrer i, a les sobretaules, s’expliquen anècdotes i experiències. En un poble petit, viure és un conviure que ens fa més humans.   

   Per altra banda, el mes de maig s’han organitzat unes jornades sota el lema De cara al riu.

   La primera excursió va ser per ensenyar-nos la varietat d’arbres i herbes remeieres. De plantes ens en van mostrar moltes, dient les propietats de cadascuna; n’hi ha tantes de comestibles que si les aprofitéssim no ens caldria anar a comprar. Em va encantar descobrir els noms dels arbres; n’he après uns quants i ara, quan surto a caminar, els saludo pel seu nom.

   A la segona excursió, vam anar fins a la resclosa. Més enllà de la informació tècnica, em va agradar molt descobrir “els barcos” i “la piscina” on jugaven els infants que van tenir la sort de créixer aquí. Després vam seguit tot el canal fins a la fàbrica, on hi ha la turbina (impressionant) que transforma l’energia mecànica en elèctrica. Durant la visita vaig poder conèixer, per primer cop, la torre dels amos, els jardins i les naus que va destrossar la riuada de l’any 1982. Sabíeu que, després de passar per la fàbrica, l’aigua torna al riu molt més neta que abans? Això és perquè la filtren (en treuen plàstics i altres porqueries) i al saltar, l’aigua s’oxigena. Aquest és el mètode més sostenible, ecològic i eficient d’obtenir electricitat. A més l’aigua, la mateixa aigua, serveix per regar els horts abans de tornar al riu. No es pot aprofitar i gestionar millor! Durant més d’un segle, la colònia va ser capaç de generar tot el que feia falta per viure (alimentació i energia). És un model que caldria recuperar!

   Sí. Aquesta primavera he après moltes coses que no sabia sobre arbres, turbines, història i tradicions. A l’Ametlla de Merola, natura i cultura van de la mà, es nodreixen i se sustenten mútuament. Aquí la memòria encara és viva: sabeu qui sou i d’on veniu. Ara us cal mantenir-la i sumar-hi les aportacions dels que hem vingut de fora i que valorem el vostre esforç. No són els arbres més alts els que suporten les riuades, sinó els que tenen bones arrels!

La noia que viu a cal Ventura