Les orenetes ja han tornat de les seves vacances d’hivern. Aquest matí les he vist per primera vegada aquesta primavera, tot i que, abans de veure-les, he sentit el xivarri alegre i esvalotat del cant que ha anunciat la seva arribada i amb el qual celebraven el final del seu llarg recorregut de migració.

   Com notes negres damunt d’un pentagrama, les orenetes s’alineaven al cablejat que creua el carrer. Parlaven totes alhora i m’ha semblat entendre la seva conversa. Moltes orenetes són ametllanes de soca-rel, perquè van néixer a la colònia i hi tornen, fidelment, cada any, per ocupar el mateix niu. Els primers dies, tindran feina a netejar i a reparar els branquillons malmesos i enganxar-los amb pegots de fang al seu racó. El niu ha de quedar geomètricament perfecte.  Aquestes orenetes veteranes són les que cantaven més fort. Explicaven les normes a la colònia: quines famílies han d’anar a cada carrer, quines poden ocupar els nius sota les teulades, als porxos i a les façanes, i quines són prou ràpides per atrevir-se a entrar pels portals de les cases del carrer Vell i fer els nius als sostres del primer pis.

   Les orenetes expertes han trigat una bona estona a fer-se escoltar i respectar. Sabeu per què? Doncs perquè les orenetes més joves estaven tan emocionades per haver superat el seu primer viatge a les nostres terres, que no hi havia manera que callessin, vinga a trinar, vinga a provocar-se les unes a les altres, vinga a presumir i a exagerar les seves proeses aèries. Estan molt excitades perquè tot i que van néixer aquí, ho van fer al niu dels pares. Enguany són adultes i ha arribat el seu torn de buscar parella i construir el seu propi niu.

   Per a les orenetes, l’estiu és temporada de molta feina. Aparellar-se. Fer els nius. Posar els ous. Covar-los. Vigilar sempre el niu: els pares surten només el temps imprescindible per picotejar alguna cosa. Si tot va bé, en dues setmanes naixeran els pollets i aleshores tocarà alimentar-los: les cries no deixen de gruixar per exigir menjar i els pares van de bòlit caçant en parella, volant a màxima velocitat. Un dels aliments que tenen més a mà són els mosquits, que cacen al vol.

   Mentre no saben volar, els pollets es queden al niu. Si està a una altura considerable, a vegades les cries cauen. Però també es freqüent que mentre els pares cacen, s’acosti al niu un depredador: gats, rates, serps. Passa sovint que si algun animal (humà o bestiola) toca el niu o els pollets, la mare els abandona.

   Per a les orenetes, l’estiu són mesos de feina. Així que quan al capvespre les vieu passar en vols vertiginosos per alimentar els seus pollets, mireu-les amb respecte. Són ametllanes de soca-rel que venen de molt lluny per deslliurar-nos dels mosquits i omplir de cants la colònia !

La noia que viu a Cal Ventura