Us volia explicar la sort que he tingut de venir a viure a l’Ametlla de Merola. Una de les raons per les quals em sento afortunada de viure aquí, és per la diversitat de paisatges creuats per un ramat de camins antics per on passejar. Quan camines, el ritme de la vida es normalitza i pots mesurar, amb les teves pròpies passes, la dimensió real de l’entorn on vius. Abans, quan els homes no estaven contaminats per la pressa dels temps moderns i vivien en concordança amb el ritme de la vida, quan els homes coneixien la respiració de la natura i adaptaven la seva existència als cicles de les estacions, es desplaçaven pel territori a peu. Per tant, per conèixer l’entorn, res millor que endinsar-se pels camins que comuniquen els nuclis urbans d’ambdues bandes del riu amb els masos i les colònies industrials.
L’Ametlla, situada en un meandre del Llobregat, és punt d’inici de moltes rutes. Hi ha els camins que surten des de cal Grapal, tant el que va fins a la bonica font dels Ramons com el que passa per davant de ca l’Alzina i arriba fins a Santa Maria de Merola. Els camins van més enllà, cap a Viver i Serrateix. A l’altra banda del riu, i pujant fins a Galera, hi ha un munt de pistes, camins i corriols que pugen fins al serrat de l’Àguila des d’on, en dies clars, teniu 360º de vistes. És un paisatge suau i proper, vell i bell.
Els més concorreguts de tots són els senders que voregen el Llobregat i que es coneixen com a “camí de les colònies”. A un marge, està senyalitzat de vermell i blanc (Gran Recorregut); a l’altre, de groc. A mi el que més m’agrada és el tram del GR-270 que va de l’Ametlla fins a la riera de Merlès i can Vidal. Té una màgia que el fa singular. Després de creuar la Palanca i vorejar cal Melic, has de fer uns pocs metres per la carretera fins que tornes a trobar el senyal vermell i blanc. Sabràs que ets al lloc correcte perquè, en aquest punt, els arbres et reben amb una cançó suau de benvinguda que repeteixen bellugant les branques en una ona d’ecos que et conviden a entrar. Quin silenci més ple de sons! Quina claror més plena d’ombres! Els arbres s’abracen fent un túnel del temps. La carretera transcorre a pocs metres de distància física, en plena ignorància del món que existeix just al seu dessota. La primera vegada que vaig entrar al túnel, em vaig sentir com Alícia en el país de les meravelles: m’havia fet petita i el bosc era tan gran que semblava que m’engoliria per sempre. Necessitava un tros de galeta màgica que retornés la mesura real de les coses. Vaig continuar caminant, submergida de manera absoluta en el conte.
Quan vaig ser al costat del riu, em va meravellar la calma de l’aigua. Em vaig asseure sobre el tronc d’un arbre caigut mentre observava una parella d’ànecs. El reflex del sol entre les branques dels arbres dibuixava un mosaic d’ombres tan bonic que tenia un poder gairebé hipnòtic. Allí, en colors diferents a cada estació, la natura hi planta cada any una nova collita de somnis. Encara hi creixen plantes medicinals: cua de cavall, dent de lleó, espí blanc, romaní, orenga, sajolida. Com que hi vaig sovint, conec el secret de la cançó de bressol que, en veu baixa, coregen els arbres. És un cant que cura els mals del cos i amoroseix els mals de l’ànima. Mentre jo passejo, el riu continua la seva feina mil·lenària: genera vida. Sense esperar res a canvi, ens ofereix un tresor de valor incommensurable.
Hi ha un camí antic que voreja el Llobregat seguint paral·lelament el curs de l’aigua. És un senderol vell i bell, que té una màgia singular. Si hi passes a prop, et donarà la benvinguda.
La noia que viu a Cal Ventura