Després de la guerra civil, les empreses tèxtils del Llobregat intentaven recuperar la producció de les fàbriques, tot i les dificultats de la matèria primera que depenien de l’estranger. En els anys 1942-43 amb la falta de cotó, Serra i Feliu decideix augmentar el cabal de l’aigua al canal, aprofundint quasi un metre més el canal. Aquesta obra es va fer en diferents etapes, treballant a tres torns dia i nit a pic i pala. Per treure la runa es muntaren unes vagonetes, i amb l’empenta de tres homes aconseguien abocar la terra fora del canal. El tram del canal que passa tocant els carrers era més complicat, en trobar-hi grans plaques de pedra. Era necessari fer-ho amb barrines, amb molta precaució es tapaven amb feixos de llenya a sobre per tal que, en el moment de l’explosió, les pedres quedessin frenades per a protegir la seguretat dels pisos.
A la fàbrica tèxtil de l’Ametlla amb les seccions de filats i teixits i tallers de manteniment, els llocs de treball eren coberts a més dels treballadors de l’Ametlla amb personal de Navàs o del terme de Gaià, tots ells venien a peu superant les inclemències del temps i la foscor a la nit. Per a les treballadores de Viver, l’empresa els oferia residència a l’anomenada Ca les noies, per a tota la setmana, i el dissabte després de dinar amb el camió de la fàbrica es muntaven dos bancs de fusta per portar-les amb “comoditat” fins a Viver que era final de carretera. Aquest va ser el primer transport de treballadores autoritzat a les fàbriques.
Llavors, els horaris de treball a la fàbrica eren pel primer torn de 4:45 a les 13:30, el segon de 13:30 a 22:15 amb un descans de 45 per esmorzar i sopar respectivament i de dilluns a dissabte. Cada dia al matí, per engegar les fàbriques de les colònies, disposàvem de potents sirenes perquè els treballadors fossin puntuals a la feina. A l’Ametlla, la primera sirena es disparava a les 4:30 i la segona a les 4:40 amb un temps més curt. Durant uns anys, molts treballadors, demanaven al sereno que truqués a casa seva per llevar-se i efectivament en el temps indicat el sereno amb una maça de fusta picava tres cops a la porta de les cases que ho havien sol·licitat. El servei de sereno també es podia demanar si volies agafar el tren a les 6 del matí.
Amb el costum de despertar als treballadors amb sereno i sirenes, no solament es despertaven els interessats, sinó també a tot el veïnat, alguns molt empipats, però resignats perquè la feina imposava.
El soroll intens de la fàbrica, principalment a la “quadre de telers” de llançadora era un problema molt greu que afectava la majoria de les persones. La puntualitat dels treballadors a la fàbrica sense sirenes continuà igual, perquè tothom sabia que la feina era un deure en el compromís personal. Alguns nouvinguts integrats a la comunitat de l’Ametlla, de seguida han observat la falta d’oïda que patim la majoria dels veïns pels anys treballats a la fàbrica. Devien ser els anys setanta que els cants de les sirenes van desaparèixer del tot, i es recuperà el silenci desitjat per al descans de la nit.
Àngel Vilà