Vam arribar a l’Ametlla fa uns anys un dia de festa, on els balls dels nans, gegants i cascavells omplien la plaça, on una munió de gent s’amuntegava, buscant les ombres al voltant per veure i per participar d’aquestes tradicions.

En les primeres setmanes, vam conèixer la història d’aquest nucli urbà, la fàbrica apareixia constantment quan els veïns ens explicaven els seus records, uns en parlaven amb enyorança i altres amb rancúnia.

La fàbrica va ser el centre de la vida a la colònia: les normes, les opinions estaven sempre sota la tutela de la fàbrica i l’església.

Però la fàbrica és el tret diferencial respecte a d’altres comunitats; en aquella època, l’església i l’autoritat eren qui prenien les decisions.

En veure aquesta paraula que es repetia constantment, “la fàbrica”, em sorgia sempre dels meus records una cançó que cantava per dins, una cançó que es va ficar molt endins des de la primera vegada que la vaig sentir. La cançó a què faig referència va ser escrita en castellà el 1969 amb el nom de “Te recuerdo Amanda”.

La cançó no parla d’una fàbrica, parla de l’amor de dos obrers de qualsevol fàbrica a qualsevol lloc, del que existeix dins de l’ànima, segons va explicar l’autor, Víctor Jara, dos mesos abans que fos assassinat per la dictadura xilena de Pinochet el 1973.
La cançó parla d’amor i revolució, és una composició romàntica i alhora un himne polític. Parla de les precàries condicions laborals dels obrers i que la breu pausa d’uns minuts que aquesta parella té a la feina l’aprofiten per veure’s. Els noms dels personatges de la cançó eren el nom dels pares de Víctor Jara: Amanda i Manuel.

Aquesta cançó s’ha versionat en multitud d’idiomes. Raimon va ser qui va fer una versió en català el 1974:

Et recorde Amanda, els carrers mullant-se, anant a la fàbrica allà on treballava Manuel.
El somriure ample, la pluja a la cara, res no t’importava, perquè et trobaries amb ell, amb ell, amb ell.
Només una estona, la vida és eterna en aquesta estona.
Sona la sirena, torna a la faena, i tu caminaves, tot ho il·luminaves i la curta estona et va fer florir.
Et recorde Amanda, els carrers mullant-se, anant a la fàbrica allà on treballava Manuel.
El somriure ample, la pluja a la cara, res no t’importava, perquè et trobaries amb ell, amb ell, amb ell.
Que marxà a la serra, que gens de mal feia, que marxà a la serra i en ben poca estona ells el destrossaren, sona la sirena, torna a la faena, molts no tornaren, tampoc el Manuel.
Et recorde Amanda, els carrers mullant-se, anant a la fàbrica allà on treballava Manuel.

Fins la mort va cridar Revolució