Durant molts anys després de la guerra, les famílies tenien el costum els diumenges de fer un dinar més complert ja que les cuineres tenien més temps per fer un bon guisat. Moltes vegades compràvem un conill a la plaça, un conill viu, que la cuinera de casa ja sabia la manera de matar-lo i posar-lo a la cassola; veure això em feia una mica d’angúnia. Cal dir que la pell del conill es penjava en els estenedors de roba per assecar-la i vendre-la després al drapaire, que pagava uns dos reals. Llavors es comprava tot: paper, ampolles, draps, cartró… El paper de diari s’aprofitava tallant-lo a trossets i penjant-lo darrere la porta del vàter pels serveis. Els drapaires venien sovint, els sentíem com passaven pels carrers cridant tant com podien, alguns amb la veu seca i enfadats, altres allargaven la cantarella tant com podien. Un dels més coneguts era en “Planganes” que anava sempre amb un carret i el seu ruc al qual estomacava, perquè volia que corregués més. També en passava un de Puig-reig, molt conegut per ser un bon futbolista.

Els captaires passaven de porta en porta demanant una caritat, alguns amb mala cara, altres més respectuosos deien : “déu-n’hi-do déu-siau”. Un noiet demanava cantant: “senyora si usted ma da una limosna …” i acabava dient “amén”. De tant sentir-la, la canalla ja la cantaven tots.
Els anys quaranta, en una balma que hi havia en el mateix indret del pas dels carros a l’altra banda del riu, hi vivia una pobra dona a qui li dèiem “la fasola”. Sovint passava a captar, però no sé per què no tenia gaires simpaties, tot i que ho passava molt malament abandonada miserablement per tothom en aquell indret del riu. Un dia va desaparèixer, sense saber el seu destí.

També ens visitaven els gitanos, que sempre acampaven a la costa, just al final de les escales del dipòsit de l’aigua. Muntaven el seu campament mentre la canalla captaven pels carrers i l’home solia anar a fer una volta pels horts, amb el sac a l’esquena i el volant a la mà, per collir herba. Al cap d’uns dies, corria la veu que la guàrdia civil havia fet fora els gitanos.

Una sorpresa que no esperàvem va ser la visita d’una gitana que portava un ós. La canalla corríem a veure aquell animal passant pels carrers amb una dona vestida amb roba de coloraines i amb un mocador lligat al cap. Portava l’ós lligat amb una cadena de ferro i enmig del carrer parava i tot seguit es posava a cantar al compàs de la pandereta indicant a la bèstia que es posés dret per saludar. El pobre animal, prim com estava, no tenia esma d’aixecar-se, i al final la gitana enfadada amb l’animal va passar la pandereta a tots per acabar l’espectacle. Eren dies molt distrets per a la canalla.

Àngel Vilà