No oblidaré mai aquella curta nit d’estiu. Les estrelles centellejaven, la lluna s’amagava, el conjunt de sorolls del bosc proper quasi era més alt que la música de fons que sonava en el petit altaveu-bluetooth que hi havia entre la gespa, i un sopar.

 
Va ser curta perquè érem a prop del solstici d’estiu i, a més a més, per això que us explicaré ara. En aquella època, la Núria i jo passàvem llargues temporades a casa dels seus pares, una casa periurbana. Per arribar a la casa passàvem per un camí envoltat de bosc i alguna casa amb jardí. Un caminet curt, res, cinc minuts caminant des de la plaça de l’Ajuntament.
Era un dissabte al vespre, la Núria estesa sobre una cadira reclinable es concentrava en la lectura d’un llibre; recordo perfectament el títol: Som el que mengem, l’odissea africana. Jo estava jugant amb el gos, li llançava una pilota i me la tornava, i així desenes de vegades, sense cansar-se. Jo sí que em cansava, de fet ho he considerat sempre com a part de l’exercici diari que tots hem de fer per tenir una vida saludable.
Vaig rebre una trucada:
–Bon dia Joan– em diuen. Primer no vaig reconèixer la veu, vaig buscar entre els records de les veus que el meu cervell emmagatzema i… premi!
–Bon dia Jaume, no esperava sentir la teva veu, fa temps que no ens veiem!
-Mira, aquest és el motiu de la meva trucada. Ara mateix sortim de viatge tornant cap a casa i seria perfecte que ens veiéssim. Ja sé que és tenir molt de morro, però si ens convides a sopar serà una nit meravellosa, t’ho garanteixo. Per dormir no et preocupis, hem fet una reserva a la casa rural que hi ha a cinc quilometres de casa vostra. Així que a partir d’aquesta nit, ja no podràs dir que fa temps que no ens veiem. Saluda a la Núria i fins la nit. Clic.

No vaig tenir opció d’oposar-m’hi, de dir que teníem un compromís, o qualsevol altra excusa habitual, res, un sopar inesperat. Li vaig dir a la Núria, va canviar la cara, no va dir res. Es va aixecar, va anar a la cuina, jo vaig seguir-la, i ella va obrir el frigorífic. La nevera estava buida, bé, buida del tot no, estava plena de cerveses, però res per menjar. Al congelador només uns canelons de tonyina amb beixamel. Una mica de pa de motlle a l’armari, i alguna llauna de conserva. Se’m va fer un nus a l’estómac. I ara què farem?, em vaig preguntar.

Vam estar uns minuts buscant una solució per anul·lar el sopar, però realment teníem ganes de veure als nostres amics. Vam pensar en demanar unes pizzes, però no hi havia servei d’entrega a domicili i, en aquells moments, el nostre cotxe estava passant el cap de setmana al mecànic, no pensàvem que ens faria falta per res, qui podia pensar que en Jaume i la Glòria vindrien a sopar? Amb el que hi havia al congelador, no podríem sopar.

Vaig sortir de casa i vaig anar a veure al veí. A 100 metres de casa tenia un hortet ben maco, això és el que jo recordava, feia dies que no passava a prop de l’hort.

La Núria, es va quedar preparant la taula. Sempre li agrada preparar taules espectaculars, unes taules amb formes i colors cridaners. Li agradava parar la taula amb gots diferents per a cada comensal, gots i coberts personalitzats. L’origen d’aquesta vaixella eren els records de viatges que havíem fet a diferents parts del món. Això servia com a introducció per explicar tots els nostres viatges als convidats i tenir llargues converses.

-Hola Pep, com va? Necessitaria que em venguessis alguna cosa del teu hort per a un sopar improvisat, és un compromís.
(Pep) -Hola Joan, quina sorpresa, pensava que no hi éreu, fa dies que no us veig. Doncs això que em demanes serà difícil, no hi a res a punt.
(Pep) –Bé, hi ha algunes coses, però no sé si ho voldràs. Tinc una plaga de cargols i també bastants saltamartins que han caigut en una trampa, molts. Et puc passar, a més a més, una recepta per fer els insectes arrebossats i farcits de formatge, o qualsevol altre farciment. Pels cargols, no cal que et digui com fer-los, segur que en trobes mil i una receptes a internet, però el més senzill és fer-los a la planxa.
-Uf, no sé si s’ho menjaran, potser si ho triturem i no diem què és.
(Pep) –També tinc algunes flors amb les que pots adornar el puré de saltamartins, els cargols són més complicats de dissimular, sinó els hi treus la closca.
-Em sembla una bona idea, les flors estan de moda. Potser es poden menjar, també? (Pep) –I tant, fa temps un cuiner, d’aquests que surten per la tele fent plats
impossibles, va posar de moda aquestes flors de Calèndula. Jo tinc les Calèndules per repel·lir plagues i de tant en tant, en mastego una, però encara que ho intento tenen un gust insípid.
-Genial, ja tenim el primer plat, què creus que podríem fer de tall?
(Pep) – Home, està clar que això no és un supermercat. Tinc trampes per talps, si vols poden mirar si n’hi ha caigut algun. També hi ha esquirols, ocells, gats, però aquests s’han de caçar, i en alguns casos, no és molt ètic.
-Mare de Déu, No! Em costa menjar carn d’animals de granja, imagina’t d’animals com aquests que dius, són animals lliures.
(Pep) – Tinc una oferta diferent, però potser és una mica il·legal.
-Em fas por, Pep.
(Pep) – No et preocupis, és il·legal, només si t’ho venc, i la meva intenció és regalar- t’ho. Tinc unes plantes de marihuana al petit hivernacle que hi ha al darrere. Podries fer una hamburguesa vegetariana, com si fos tofu, amb un bon sofregit, segur que “flipen” ha! ha!
-Ha! ha! ha!, ets un perill, però t’ho compro.

Vaig preparar un gran sopar sense que la Núria veiés què estava fent. Li vaig dir que eren cigrons, llenties, raves, kales, …

Tot ben triturat, adornat amb flors taronges, ben maques. Unes hamburgueses que tenien un gust exquisit, les vaig tastar mentre les feia. No em refiava molt d’en Pep, però ho he de dir: en Pep és un cuiner de 5 forquilles.

En Jaume i la Glòria van arribar amb tres ampolles de vi del bo i dues de cava. Jo ja ho esperava, no havia oblidat que sempre que arribaven a una reunió, sabien quedar bé portant alguna cosa per beure. Jo ja em sentia una mica més content del que és habitual després de tastar el sopar mentre el feia, com fan els grans cuiners.

No cal que expliqui l’efecte que van tenir aquestes ampolles sobre el nostre comportament. La Núria es va oblidar de parlar dels nostres viatges, la desinhibició provocada per l’alcohol la va portar a parlar de temes més íntims.

Tampoc explicaré amb detall, l’efecte de les hamburgueses de marihuana. Sí recordo que m’agafava la mandíbula amb la mà, perquè em feia mal de tant de riure. Dues, tres hores, rient? Tot va anar molt bé, van pensar que el vi els havia fet molt d’efecte i no van sospitar que havien pres alguna cosa especial al sopar, no vaig dir res, ni dels cargols, saltamartins ni de la marihuana. En qualsevol cas vam acabar molt cansats i ens vam quedar adormits. No van marxar a dormir fora, vam dormir tots al menjador entre el sofà i el terra. L’endemà, per esmorzar, vam tornar a tastar les hamburgueses i van marxar rient.

Ara, deu anys després, estic esperant-los i no em vull perdre, veure la cara que posaran quan els hi expliqui en què va consistir aquell sopar. La Núria no m’ho perdonarà, potser no em deixarà entrar mai més a la cuina.

Contemplativa