L’any 1885, la plaça del mercat de l’Ametlla de Mero la tenia un prestigi per a la concurrència de comerciants i pagesos que venien a mercat per comprant i vendre tota varietat de productes que oferien les diferents parades de la plaça situades al costat de la gran botiga, on s’hi podia trobar de tot. Segons explica Terrades, la botiga proporcionava pa i farina a tres forns de Navàs; oli i diversos productes a l’Hostal de Granota; roba a tres sastres de Manresa, un de Gironella i quatre de Sallent; vinateres a Puig-reig; a dos traginers aragonesos blat de moro, oli i farina, i a tres tractants de bestiar, pinso…

            Els anys de la postguerra, no hi havia tant moviment a la plaça, però la botiga continuava oberta cada diumenge al matí per atendre una bona colla de clients.

            No fa gaires dies, per casualitat, una dona recordava quan vivia a pagès de joveneta. Molts dies li tocava anar a l’Ametlla amb l’euga blanca que tenien a casa, a portat la llet de les vaques carregada en bidons de 25 litres. Caminava una hora llarga per arribar a la botiga. Les vaques que tenien a la botiga en el local de l’escorxador completaven el consum diari per als 720 veïns de l’Ametlla de Merola d’aquell temps.

            A la nostra joventut, la plaça era de terra, només el lloc de lligar-hi les mules era encimentat i amb desaigües per facilitar-ne la neteja. Era interessant el sistema per embotellar la llet, aquesta feina era per a les dues dones del davantal blanc. Quan arribava la llet, elles l’abocaven en uns corrons especials per abaixar la temperatura, per seguretat, i a continuació l’embotellaven a les ampolles que tenia cada família amb el seu número penjat al coll de l’ampolla. Cada casa disposava de dues ampolles amb el mateix número, de manera que n’entregaven una de buida i en recollien una de plena, tapada sempre amb un cartonet rodó de la mida de la boca de l’ampolla. Era un sistema que funcionava molt bé. Aquestes treballadores també es cuidaven de preparar les eines i posar els estris a punt quan es mataven porcs i tota l’elaboració que es feia del tall per posar-lo a la botiga. El rebost del cau servia per penjar-hi les penques de cansalada en el sostre durant el temps necessari d’assecatge, feia goig de veure-ho. A les dues dones del davantal, la Gràcia i la Queralt, sempre atrafegades en la feina, encara les recordem.

Àngel Vilà